Canfranc-Canfranc marató

Innocent era jo, a mitjans de juny quan em vaig inscriure a la marató de Canfranc-Canfranc, una prova molt exigent al Pirineu aragonès que es celebra el segon cap de setmana de setembre. Després d’una bona primavera menjant quilòmetres no em van espantar gens els 3900 metres positius i els 45 quilòmetres de la prova. Només em quedava superar el repte més important, entrenar a l’estiu.

Els mesos de juliol i agost sempre són poc productius esportivament parlant, la calorada que fa durant el dia i les nombroses ressaques cada cap de setmana converteixen l’entrenament en una tasca difícil de complir. Per a més inri, a mig juliol vaig començar a treballar en una fàbrica, 9 hores al dia, 5 dies a la setmana i realitzant un gran esforç físic.

La veritat és que a finals de juliol em vaig desanimar bastant. Sortia de treballar a les 6 de la tarda després d’haver-hi entrat a les 8 del matí, havent-me passat el dia aixecant i tallant tubs de PVC. Quan arribava al poble l’únic que em venia de gust era anar a fer una cervesa amb els amics i no pas tirar muntanya amunt amb el bat de sol que encara petava. Però van anar passant els dies i mica en mica em vaig anar posant les piles i motivant-me, total ja estava apuntat i els calers no me’ls tornarien.

Vaig anar seguint una bona dinàmica durant el mes d’agost, entre setmana al plegar de treballar sortia a entrenar i els diumenges cremava els beures de les festes majors trotant al vespre. Tot anava bé fins que un dia, baixant de la Mola de Colldejou em vaig torçar el turmell. El meu turmell dret ja té una llarga història d’esquinços mal recuperats i tot baixant cap a Coll del Guix va tornar a petar. Em vaig enfonsar bastant, ja que tot el sacrifici realitzat podria quedar en no res per culpa d’aquella torçada i només quedaven 2 setmanes per la marató.

Vaig passar pel fisio i no vaig entrenar més, solament una sortida pre-cursa per veure com responia el cos i el turmell. Tot i el contratemps, el turmell va progressar i vaig decidir córrer la cursa.

Em vaig plantar a Canfranc el dia previ a la cursa, recollida de dorsal, sopar i cap a dormir aviat. La previsió no era gaire bona, pluja i mal temps durant tot el matí i fred a les cotes altes.

Em vaig llevar a quarts de 7, un bon esmorzar (pa amb tomàquet amb alvocat i gall d’indi) i última revisió de tot el material necessari per fer front a la prova. A quarts de 8 ja em trobava a la línia de sortida i a les 8 en punt vam arrencar.

Dia previ a la cursa

Surto a tot drap portat per l’emoció del moment, descendim per la carretera del poble a ritme de 4:00/km, avui patirem... Ràpidament deixem l’asfalt i comencem a pujar per una pista que desemboca en un corriol. Comencem la primera pujada que és la més dura de la cursa, quasi 6 quilòmetres amb 1200 metres positius, una bona pujadeta per començar. Vaig pujant bé, controlant-me per no gastar massa forces ja que això serà llarg. Anem guanyant alçada poc a poc i el temps de moment aguanta. Quan arribem a la cota 2000 sortim del bosc i el temps comença a canviar. Ens atrapa una boira densa i a mesura que anem pujant comença a ploure. De moment vaig aguantant en màniga curta ja que no plou gaire fort. Segueixo pujant intentant enganxar-me al corredor del davant per no perdre el ritme. Comença a ploure amb ganes, paro a tapar-me amb l’impermeable i també em poso guants. Una vegada segueixo amunt el temps empitjora, cada vegada plou més fort i s’ha girat un vent huracanat. Començo a passar-ho malament, tinc les cames, les mans i els peus glaçats, el vent i la pluja no paren i encara no veig el cim. Fa tant de fred que tardo quasi 5 minuts en prendrem un gel ja que les mans no em funcionen. Finalment veig el cim, el temporal és bestial i comença a nevar. Corono el cim de la Moleta (2.576m) i començo a descendir amb molt de compte però també ràpidament per fugir de la tempesta. Perdo alçada ràpidament i el temps millora, segueix plovent però molt més suau. Arribo al primer avituallament, quilòmetre 16 fets en 2 hores i 8 minuts. Paro a menjar bé, omplir bidons i intentar calentar-me una mica. Truco als pares per informar que estic bé. Surto de l’avituallament més animat i amb ganes d’afrontar la segona pujada del dia, ara tinc 6 quilòmetres amb 922 metres positius per davant. Vaig pujant bé i fins i tot el temps ens dona una treva i para de ploure. Arribo dalt al cim del Pico Larraca (2.274m), aquí dalt torna a fer mal temps, així que ràpidament tiro cap avall. La baixada se’m fa molt llarga, anem descendint per uns prats mullats que fan de molt mal córrer. M’ajunto amb un home i anem anant xerrant, així es fa més amè el descens. Finalment s’acaba la baixada i arriba el moment que espero des de fa estona, l’avituallament on m’esperen els meus pares. Arribo a l’avituallament, em retrobo amb els pares i això sempre dona energia. A qui paro bastanta estona, ja porto 28 quilòmetres a les cames i això es nota. Em canvio de samarreta ja que vaig totalment xop, em menjo un plat de pasta, bec caldo i em prenc un gel. 

Descansant a l'avituallament

Surto de l’avituallament animat, em despedeixo dels meus pares fins a meta, dues pujades més i ja ho tindre fet. Ara tinc una ascensió de 4’5 quilòmetres i 650 metres positius, a priori menys dur del que ja he fet però que se’m fan molt més difícils de superar. Les cames comencen a pesar, a mesura que guanyem alçada la boira ens absorbeix. Arriba un punt on em costa veure les marques i em trobo sense corredors davant ni darrere. Segueixo pujant i m’agafa una bona “pajara”. Paro, em prenc un gel i em poso la llista de música d’emergència. Sona la banda sonora de Breaveheart, se’m posa la pell de gallina i se’m dispara el cor. Estic rodejat de muntanyes verdes, plou i hi ha una boira densa. De cop em sento com si fos en William Wallace i començo a córrer com si no hi hagués un demà. M’atrapa un basc, el tio em talla una mica la motivada i seguim xerrant. Fem cim, Tuca Blanca (2.322m), i baixem ja cap al tercer i últim avituallament. Paro a l’avituallament, menjo una mica i refuso un ou ferrat que m’ofereixen uns voluntaris molt amables. 

Darrer avituallament, cara de cuit

Cada vegada em sento millor, sembla que amb més quilometres a les cames més gaudeixo. Deixo de mirar al terra i flipo amb el paisatge que m’envolta, muntanyes salvatges i alpines que envolten un llac preciós. Arriba la darrera pujada, vaig molt motivat avançant posicions. Pujo un tram vertical a gas obert, tinc ganes d’arribar dalt i les cames responen. Acabo de disfrutar de la pujada i arribo al cim, ara ja només queda baixar. Emprenc la darrera baixada amb respecte, són 7 quilòmetres cara avall que semblen no acabar-se mai. Arribo molt just al poble, la baixada m’ha deixat fet caldo però ja està, ja ensumo la meta. Últims 300 metres que faig a 3’50/km, veig la meta i tinc tantes ganes d’arribar que vaig esprintant. Disfruto dels darrers moments i entro a meta amb 8 hores, 31 minuts i 35 segons per completar els 45km i quasi 4000 metres positius, acabant en 34a posició de 118 finishers. Estic contentíssim pel temps i d’haver superat la cursa, no m’esperava pas aquest resultat.

Arribada a meta

La tempesta va deixar així els avituallaments